No érem res més que el trencadís miserable d'allò que els baixos dels pantalons havien anat recollint de terra durant els darrers anys. Per això no em va sorprendre aquesta distància ilusoria. Però entendre no ha sigut mai sinònim d'acceptar, i maleïsc cada nit al cuplable d'aquesta diferència irreductible. Jo sabia que en el fons d'aquells ulls foscos s'amagava una infinitat d'arrels entrecreuades cobrint-ho tot, buscant eixa serenitat enfonsada en l'abisme. Van fer falta tantes lletres fora de lloc per arribar a teixir paraules que els dos forem capaços de definir, que em vaig perdre en les teues pors, les teues metodologies i aquesta màgia calculadora que et defineix. En les teues pases exactes i els radis giratoris de la teua bicicleta. Aquesta por innegociable, aquella reixa d'aram gris que t'apropa i t'allunya dels teus desitjos més profunds. De somriure't i ser capaç de mirar-te a les pupiles més de tres segons sense que em menges per dins. De dir-te tot allò que es va quedar tancat a aquell pis del carrer França.
