Les nits com avui els gats sonàmbuls
surten a arrapar el cel,
a desgastar d'asfalt estels
Depressa depressa,
hui que la foscor arriba tard
amb ganes de deixar-se morir
al recer de la mar
L'ombra de la lluna projectada
sobre els felins ullals
i els miols salvatges
d'haver caigut tractant de ser inmortal
Com ells, jo marxaré qualsevol vesprada
quan el dia ja no es faça llarg
amb l'ombra clara i el foc descalç
entre el gemec de les goteres
de brea d'algun malalt
Potser fugint, ressentida,
recordant les cendres del que em vaig fumar
I els ulls llargs
desde les teulades, llunyans
em cridaràn, silenciosos: tia, t'ho vam avisar
