L'esquitx humit, sang color coure a la cara,
reflex lluent dels resquills de nacre,
que gustosament ens estripaven els dits dels peus.
Dolç dolor intersticial que ens unia amb la platja.
Els solsticis estivals, que tornen com la mar de fons, silenciosa i fosca mà que et segresta fins al ventre de l'oceà. Amb ells, es desperten les nits a la gespa sopant-nos Arquimedes i cercant dins la negra nit paraules, anys llum.
Ara en canvi, som nàufrags de llençols i ones policromàtiques sobre la pell. Som tinta i blues, pataques amb all-i-oli i cançons improvisades al parc. Som tot i res, som aquella caixa de la llum de formigó, i la porta de fusta fosca superposada. Som aquella fàbrica de nosequè que no existeix, l'aigua bullent, la llet d'ametlla amb malta i les carreres sota aquell túnel de paper.
