L'altre dia, al parc, perduda, buscant. Vent, pols, foc i un banc.
Sovint, la visió global i perifèrica que ens ofereixen la combinació de
dos
imatges bidimensionals superposades s'equivoca. Sovint, tractem de
resumir, d'explicar, d'extraure la bala que s'amaga dins la carn amb
perfecta subtilesa. Sovint, ens fan creure que allò mínim és un frau.
Que res si no l'anàlisi representativa de l'esdevenir dels dies fa objectius els records.
L'altre
dia, al parc, perduda, buscant. L'aigua, els núvols llefiscosos
posseeixen les carpes de l'estany. Sovint, on no hi ha res, hi és
tot. Sovint, les ombres dels passatgers de tren queden engabiades a
l'andana. Les presons de vidre -invisibles i translúcides- marquen amb
guix els tolls d'argent.
Si més no, la detallada forma amb què esculpim la vigília mai deixà d'ésser un miratge.
