Assumim el temps que passa
-i no es deté-
el regalim abrupte
salvatge,
conscient
del que vam ser.
Esdevé un mar,
un ample delta sense horitzó,
una costa de pau
envoltada de dunes de cendra.
No, ja no queden espurnes
meandres de flames
que engalanen amb calor
les venes,
els fusells d'ossos dels abismes interiors.
Aquest cadàver de foguera
-que si bufa el vent,
per un segon ens cega-
serà el llit de dies millors
matalàs de noves fonts.
Alimentarà el cor de noves emocions.
Per tu,
per mi,
pels dos.
