Em llime les vísceres,
les polisc,
S'astellen els ossos,
se'm trenca l'estómac en cent mil resquills.
Cosisc els ventricles,
clavant amb reiteració l'agulla.
Tota una carnisseria, sang brodada.
Servisc en un plat les venes
que han quedat sense teixir,
me les bec,
que la culpa torne dins.
Sobrevivim de l'escarni i la destrucció
el jo pel jo,
del vòmit sense sentit,
a crits,
dels dimonis que créiem morts però només estaven adormits.
El riure queferós dels morts
penjats dels pulmóns
els ha despertat.
Els ulls en blanc, els camals pixats, la panxa plena i el coll ofegat.
Allà, penjats, penjats.
Ballant amb el vent, estampant-se els uns amb els altres,
distrets.
