Només no res

Ser feliç amb felicitats alienes, igual que les llums del port en la llunyania, acaronen el mar sense sentir-lo. Només la prespectiva fa que es fonguen i semblen un. La foscor, la nit, les ombres movent-se sobre els edificis, les finestres amb insomni rentant-se les lleganyes i el soroll de fons de mil veus vivint altres vides, en un altre plànol real. I jo allà, tan lluny i prop de tu com les llums del mar, com les ombres dels edificis i els gats que apareixen i desapareixen de les escales infinites d'aquell carreró amagat. Em conforme amb això, amb el mal a les cames i pujar al castell a mitja nit i les converses amb els peus penjant al buit, i les frases a les parets i els barris màgics d'Alacant. Perquè aquesta corrent alterna és la que mata i dona vida, per la que mereix la pena cada un d'aquests segons, mesos, anys, gossos i mosques, morts, vides, penes i amors que caminen pels carrers.