A voltes em pregunte per què només amb els peus penjats a l'abisme sóc capaç de distingir, siluetar.
Unir l'escòria de punts caòtics i dispersos que conformen allò que anomenem sentir-se-vius.
O sentir, a seques.
És com estar empresonada en el just instant en el qual els semàfors passen de groc a roig, dins el parpelleig dels neons que crepiten als antics cartells dels cines de barri.
Però el pitjor és la resposta: el dubte. Negligència indeterminista que confon, ens fa palíndroms i ens dilueixen.
Per por. Per fugida.
Que fàcil seria tot si la gravetat fos capaç de posar aquests punts en òrbita, a la distància focal justa per definir les poques frases que semblen escrites en llatí.
