M'aterrava la idea què el millor d'estar junts foren els buits, les solituds que, en contrast amb les llargues nits de companyia; podíem degustar, olorar, palpar en tota la seua esplendor. Els silencis tacats de reflexions i detalls d'imatges, dobles exposicions. De la mateixa manera que la lògica resideix en la por al colp i no al precipici, temia que allò que feia especial compartir-nos esdevinguera un tot. Sense cromatismes. Neutral.
Perquè no es troben a faltar els moments ni les persones ni les absències. Ens manca el deler de la nostàlgia, aquest èter que cobreix els records, la il·lusòria percepció que el pas del temps atorga a les llums que transcorren. És aquesta perfecció hologràfica cercada que només trobem resguardant-nos en el món hermètic de les superfícies interiors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario