Segon apart

Segon apart, versos de després
Te'n vas i em deixes ancorada en el no res
Tot els silencis i els llançols desfets
Amb el cor humit i el teu nom entre esbarzers
Que jo no vull ser dependent
Dels nostres polvos, del teu cor latent
Que la vida sona a jazz
I per molt que improvisem
Ja no ens cap al matalàss

Però tu saps de fer música l'asfalt,
De no rallar-se i oblidar el que ens fa mal
Que aquests buits existencials
No són altra cosa que inseguretat
De l'herència que ens imposa el patriarcat

Busque pels carres els quilòmetres desfets que se'm claven com astelles dins la pell, l'iris de sutge que em feia ejacular, omplint de lluernes les negres nits d'asfalt.
Enyore els teus satèŀlits que
Al mirar-me m'acabaven mutilant, desfent-nos en centmil complicitats
Simulant la inèxistencia de tota autoritat
Congelant la sang, jugant a ser inmorals

Intro-in-speccions

Abraço amb intermitència les contradiccions, que canvien com forçades per les fases de la lluna
Em desconec encara, després d'un llarg periode de calma. Cap mar tranquil va fer expert un mariner.
Em pregunte on estàn els límits que circumscriuen les esperes, aquest buit insalvable entre la paciència i la creença cega, ignorant.
El desmantellament dels mites apresos en la infància, fets esquirles una i altra volta.
Però la carn no canvia mai la seua complexitat i per molt que els dies es succeïsquen continua esgarrant-se a cada carícia dels trossos d'espill.
La tos nerviosa marxa i l'insomni queda, vestigial, empastrant les hores com el quitrà.
Ofega, qüestiona, talla, mossega