Ahir com avui

Avui navego per la vora de les sendes,
saltant pedres, fent equilibris.
Faig camí, i recórrec amb
els dits la silueta difosa
d'allò que vam viure.

Em despulle a arraps
i em desfaig en retalls de roba vella,
en draps.

Avui tanque els ulls i escolte
com les ungles m'estripen per
dins i gota a gota
brollen les vísceres i les
lletres arraconades.

Avui, recorde el regust a vòmit
que deixen les decisions
calculades, acceptades, permeses

Avui, com la cendra
en treva amb el foc
respire, silenciosa,
les flames que engolixen
els troncs que deixàrem per cremar.

Però demà em faré un refugi
amb les pedres
el fum,
la bilis i la pell

Perquè el gebre
no em grave el teu nom
als artells.
Perquè es fonga
i siga pols
i s'amague dins el bosc.

Aixades

Els plecs són revolta, els cossos no només camps de batalla, sino eines per batallar pels camps, per la terra -erma i craquejada-. Doblar l'esquena només per llaurar el camp, per germinar allò que ens alimenta el cos i la ment.
Per a la resta, el cap ben alt i cap endavant amb espenta. Quan més lluny posem els ulls més profundes han de ser les arrels. Hem d'aprendre a esposar-nos els turmells a l'herba i així, entendre els núvols com s'enten el fang i l'argila roja de les serres, dels origens. I així, mai més confondre precipicis amb marjals.

Dissidència

La nit allotja i proveeix a aquells que de dia somiem altres estructures.
Aguaitem a l'ombra del Sol picant el moment clau per palpar l'esquerda que permetrà
trencar-ho tot.
Als carrers del temps, el trànsit es fa impossible.
 El pas dels anys s'ofega 
dins els reguers de sang que s'infiltren entre les llambordes
-aquestes que de nit escopim amb ànsia i ràbia a la soga que ens penja del coll
des d'abans
de nàixer,
a les desobedients-