Decidit, hui isc de casa amb les botes posades,
la cordonera nugada per darrere de les solapes
la jaqueta de cuir sintètic a l'esquena
i el cap ben alt.
A què?
No fa falta tenir-ho clar
potser a llegir al parc
o asaltar algun supermercat.
A fotografiar la grava amarga
dels carrerons asfaltats
S'ha d'estar preparada
per al sabotatge a l'infern
per a quan et trobes
al dimoni agafar-li les banyes
i apropar-li la cara d'un estiró
sentir la front cremant
i mirant-lo als ulls de flames
Somriure
i dir-li: l'únic que et permetré és que m'encengues els cigarros
El futur circumscriu patrons carcinògens, ens aboquem de manera premeditada al vast espai de les contradiccions, de les hores ofegades en gots de plàstic i el cap a rebentar de desitjos frustrats. Ens mosseguem les carns esperant trobar a sota algú altre, alguna altra. Com si hi haguera altra cosa que sang i vísceres entre els teixits, com si els ossos dugueren gravats reflexions profundes o anàlisis materialistes. Com si haguérem fet reals els murs mentals, com si poguérem trencar-nos les pors a arrapades.Esdevenim una ressaca constant, a colps de desgast i construccions socials, en lluita inevitable contra els castells de fum que fan dels nostres dies metàstasi. Factures i misèria, cases sense llum, necessitats imposades i inèrcia aliena
