Fatigada, buscava el cim trencat d'aquell penya-segat a recer de les ones. O potser no era el cim el que tractava de fer meu, sinó el cansament, l'angoixa del Sol de migdia bullint-me la pell. I el crit ensordidor de les xitxarres omplint-me el crani, creuant-me els timpans sense demanar permís. Cada crit artròpode escopia fora de mi aquelles nits salvatges d'improvisació i música de fons, mullava les flames d'aquells còctels Molotov dels que parlaves. Bevien d'aquell neguit íntim que ens feia desaparèixer de sobte. Eren capaços de rosegar la pols que cobreix els senyals de tràfic i omplir les carreteres d'ombres i sobretot, aconseguien que no m'ho qüestionara tot, com de costum.
Realment, no esperava que el so emès per unes quantes desenes d'invertebrats canviés la periodicitat de les crisis existencials, que cada cert temps em perseguien sense frens costa avall (o amunt en aquest cas). Condicionant les activitats quotidianes: desenfocant les hores d'estudi, condemnant les tasques de casa a anar molt més enllà. Cada minut s'eixamplava fins horitzons ficticis damunt del sofà, entre els fils dels estenedors i als calaixos de l'armari. Fins i tot si miraves l'espill des de l'angle adequat podies trobar-los murmurant els perquès dels quals som esclaus.
A vegades, la pluja plena de gotelé les teules i els terrats d'Alacant, i les finestres s'entelen a les cases on desconeguts beuen cervesa i llepen amb delicadesa la pega de l'OCB. A vegades, ens oblidem que són els actes invisibles i discrets els que donen sentit a tot aquest desconcert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario