Voltatge

Pas a pas, colp a colp, glop a glop. Ens buscàvem amb l'ull de l'huracà que s'amaga a l'envés dels dits. A tentines, la foscor obria portes d'edificis abandonats, d'abismes submarins, d'anells d'asteroides. Sabem del cert que sense mancança no hi ha plenitud, que sense la diferència de potencial ens quedaríem sense el dibuix elèctric que tantes nits estampava els gemecs dels vidres.

Tornar a sopar el gust de les espurnes que iluminàven els llançols sense cremar-los. Llançar-nos a trencar les ones, a ser la nit entre interiors, a fer el tacte electrostàtic.

No fa falta somiar. Escriurem llampecs de pell sobre la tempesta.

Χάρων

Els desperfectes habituals badallen imprecisos. Engrunes dispersades pel món físic.
Potser són l'única cosa que existeix, donen cohesió numèrica a les successions artificials que segle rere segle han colonitzat i fagocitat tots els intents atòmics d'ésser salvatges. Tracten de guanyar-li terreny al fàstic, al càstig, a la cadena perpètua, al control venut i televisat, a les pallisses a comissaria, les vexacions misògines i al bulling. Desencaixen les frases sepultades, inintel·ligibles i rehenes de les quadrícules. Són l'anonimat, l'accés restringit i les improvisacions anul·lades per decret. Són la lluita contra la por, la realitat, l'espai-temps contra el buit, l'espectre extint.

Fins i tot la percepció en si mateixa és defecte, l'ensopeg amb el món és tan únic com sistemes oberts hi ha. Balls entròpics, termoquímics i exclusius. Cada flux d'energia soterra cristalls carbonatats, adrenalina, pigments, espores, fum.

Corrents alterns, titelles quàntiques s'alliberen de l'acotada arbitrarietat d'un món que es congela dins les flames. No confonguem l'atzar imposat, els murs que pedra a pedra cimentem. Les pors, necessàriament en combat amb el neguit de vida, d'aprendre, el vici d'existir.

Si ens guanyen la guerra, serem inèrcia.

Ingràvids

Es va fer fosc i les ones mossegaven la línia de costa dins la nit. Ningú coneixia aquell so com nosaltres. La mar ens va engolir sense tocar-nos i sota un cel de mistos vam recollir-nos les deixalles.

A deshora, els silencis anaven esculpint temples, imperis.

Ens travessaven les vertebres.

Aquella veu del nord, va encendre tots els fars del Mediterrani i em va canviar els pulmons per brànquies, les mans per ales, les òrbites per galàxies.