Χάρων

Els desperfectes habituals badallen imprecisos. Engrunes dispersades pel món físic.
Potser són l'única cosa que existeix, donen cohesió numèrica a les successions artificials que segle rere segle han colonitzat i fagocitat tots els intents atòmics d'ésser salvatges. Tracten de guanyar-li terreny al fàstic, al càstig, a la cadena perpètua, al control venut i televisat, a les pallisses a comissaria, les vexacions misògines i al bulling. Desencaixen les frases sepultades, inintel·ligibles i rehenes de les quadrícules. Són l'anonimat, l'accés restringit i les improvisacions anul·lades per decret. Són la lluita contra la por, la realitat, l'espai-temps contra el buit, l'espectre extint.

Fins i tot la percepció en si mateixa és defecte, l'ensopeg amb el món és tan únic com sistemes oberts hi ha. Balls entròpics, termoquímics i exclusius. Cada flux d'energia soterra cristalls carbonatats, adrenalina, pigments, espores, fum.

Corrents alterns, titelles quàntiques s'alliberen de l'acotada arbitrarietat d'un món que es congela dins les flames. No confonguem l'atzar imposat, els murs que pedra a pedra cimentem. Les pors, necessàriament en combat amb el neguit de vida, d'aprendre, el vici d'existir.

Si ens guanyen la guerra, serem inèrcia.