Em perdo dins les cartografies frenètiques i itinerants d'aquesta nit
continuada, d'aquest "fos a negre" que suposa viure en aquest segle tan
ràpid, tan disgregat, tan divergent, digerit per les mosques. No trobo
la llegenda dels mapes que desdibuixen i esborronen els perfils dels
carrerons que es trenquen en cantonades, en boques de clavegueram camí
al desconeixement. Aquests temps en què els calendaris provenen d'un
bosc talat, d'una fàbrica amb dissolvents i vapors perjudicials, de mans
esclaves, mans de treballadores que no tenen forces per a pensar en tot aquest fang. Total, només perquè no se'ns oblide
què fer dels dies i no recordem que la vacuïtat ens fa closques de
closques, mediocritat atrapada en vides que esdevenen una llista de
segons, un rellotge sense manetes, sense horaris, sense continu
espai-temps. Un disgregat d'àncores en letargia sobre els fons arenosos i
el filtre verdós que les separa ompli l'aigua amb una dissolució de silenci i soroll
blanc.
Assenyalades de manera premeditada amb llums de neó, les
coordenades de tots els salons del món localitzen els televisors ara
encesos. Retransmeten un milió de papers d'alumini arrugats, cintes
transportadores, la pluja enmig del tràfic, documentals sobre les
panderoles que ara són ames i senyores l'asfalt, dels magatzems de
menjar ràpid, dels llençols dels bordells. I ens venen una alegria
famèlica a totes hores, que empastra els ulls amb mel mesclada amb sang,
amb el gust que fan les dents quan se't rebenten dins la boca, una
pasta granulosa d'ossos i carn, de tu mateixa. De tota la humanitat
descomponent-se a la vegada al si d'un tren sense frens, d'una
locomotora que deixa rastre de petroli al seu pas i vomita gasos
d'efecte hivernacle pels narius. I a les vies, sent obstacle
d'aquesta línia discontínua feta de raïls sense retorn, el cos encara
viu de tot allò en què creus, la ràbia convulsa, la porta al món, el
motor de canvi, la resistència agonitzant, les ungles esquerdades que
arrapen aquest bloc de ciment que ens sepulta.
Em desborda.
Em desborda la sang als pulmons, el fum a les venes i la pols als queixals.
Em desborden les llaunes de birra, agonitzants vomitades d'escuma.
Em desborda el semen ejaculat sobre el meu llom, l'endometri despenjat de les parets de l'úter.
Em desborda la cafeïna i m'atraganten els grans de café. Se'm fan nucs a la gola de cotó fluix, que lluny de curar m'ofega.
Em desborden els músculs tersos de la nit, fent-me engolir la ressaca -penediments premeditats-, el punt acceptat i envasat en el líquid dens dels excessos.
Em desborden els fanals reflexats en els ulls desorbitats de les rates, que naden èbries pel clavegueram.
Em desborda el prurit olorós, l'aleteig de les mil mosques que bateguen damunt d'ell, i es nodreixen dels fluïts marrons que acabes d'expulsar pel cul.
Em desborden els carres, mars d'ombres i replicants. Jo una més.
Una més.
Una més amb sang a les venes i fum als pulmons, cervesa al fetge, semen al cony, òvuls caducats, cafeïna al cervell, silencis forçats, records amnèsics, nits masoquistes, vicis en excés, gots plens d'aigües fecals i inevitables.
Sembla mentida com costa a voltes deixar de menjar-se la merda a cullerades
Decidit, hui isc de casa amb les botes posades,
la cordonera nugada per darrere de les solapes
la jaqueta de cuir sintètic a l'esquena
i el cap ben alt.
A què?
No fa falta tenir-ho clar
potser a llegir al parc
o asaltar algun supermercat.
A fotografiar la grava amarga
dels carrerons asfaltats
S'ha d'estar preparada
per al sabotatge a l'infern
per a quan et trobes
al dimoni agafar-li les banyes
i apropar-li la cara d'un estiró
sentir la front cremant
i mirant-lo als ulls de flames
Somriure
i dir-li: l'únic que et permetré és que m'encengues els cigarros
El futur circumscriu patrons carcinògens, ens aboquem de manera premeditada al vast espai de les contradiccions, de les hores ofegades en gots de plàstic i el cap a rebentar de desitjos frustrats. Ens mosseguem les carns esperant trobar a sota algú altre, alguna altra. Com si hi haguera altra cosa que sang i vísceres entre els teixits, com si els ossos dugueren gravats reflexions profundes o anàlisis materialistes. Com si haguérem fet reals els murs mentals, com si poguérem trencar-nos les pors a arrapades.Esdevenim una ressaca constant, a colps de desgast i construccions socials, en lluita inevitable contra els castells de fum que fan dels nostres dies metàstasi. Factures i misèria, cases sense llum, necessitats imposades i inèrcia aliena
