Dies solis

Signar el periode refractari
dins els teus llavis.
Parlàvem i somiàvem
com si fórem savis,
escapant del nostres cossos,
cosint-nos les ferides a mossos

Surquem la mar, creuem continents
oblidant-nos resquills de vida
dins els llibres que tenim pendents.
Som guerrillers, brigadistes sense mida

Els diumenges que tu i jo fugim,
viatgem a Cuba,
construim les barricades al meu llit,

Deixa't les maletes
tornarem amb les corrents
com distretes orenetes

Manual del suïcida

Jo, amb mi
i ningú més

Jo, amb mi
m'estimo, m'estimo

Jo, amb mi
i la profunditat
de cada respiració

Jo, amb mi
i el batec rítmic
d'un cor que pensa acompanyar-me tota la vida -sense demanar res a canvi-

Jo, amb mi
i el rebombori cec
que trontolla incesant entre els pulmons i la gola

Jo, amb mi
m'estimo, m'estimo
o almenys ho fingisc

Jo, amb mi
i el soroll salvatge de les entranyes

NO CALLA

Jo, dins l'inmens sarau

NO CALLA

Jo, fent un nuc:
una volta, una altra i un altra

NO CALLA

Jo, i el silenci
que m'ha sentenciat

Jo, el silenci i tots els penjats
pèndols de costelles.

Els seus tolls de sang
són la sava de l'olivera que vas plantar

Ja no escolto
l'eco dels crits
dins la caixa toràcica

L'espera de Caront

Surant sobre la boira
les hores corren cap enrere
el sostre té gust salat.
L'estúpid gotelé
esmicola queferós
les preguntes que no comprenc.
I jo, cabuda i absurda
sempre li les recite.

Recite i espere
buscant dins la nit
una barca a la deriva
escorar-la
i fer-me Estigia.

Te la devia

Aquell dia i la seua llum
-groguenca, subtil i clara-
componien i donaven volum
l'Estrasburg del mapa

Entre els records de monuments,
el riu, els absurds edificis
freqüentats per inerts
ens la vam trobar, coberta de desfici

Asseguda, només un moment,
envoltada d'ossos i pell
en l'esglaó d'un cinema pendent
amagada sota un vestit vell

Absorta, deixada, pendent,
pendent,
p e n d e n t,
En la seua boca,
genives trencades i al fons un tren.

A certa hora,
descobrisc aquesta llum dins les faroles 
i escolte
com una remor
aquella rodamón 
que  cantava  cançons del Cohen

La petite mort

L'espera i la tempesta

les vesprades que passem 

suspesos en l'atmosfera

prop del sostre

Desfent-nos els desastres

encenent fogueres,

soterrant cadàvers

esculpint mausoleus

i palaus de marbre

Dibuixant amb fang

escrivint gemecs

deixant-nos la vida i la sang

en un esclat immens

Sobre molls i llençols

molts silencis

i un rellotge mort.

Els versos de després

l'espai cobert de sufocant alè

les mans fent carreres sobre els plecs

i les ungles arrapant-te el gel.

Esmenes

Sóc capaç d'acceptar
la moderació imposada
i algunes de les absurdes
convencionalitats socials

Sóc capaç de no creuar
els passos de zebra només xafant
les línies blanques
o fins i tot de no llevar-li l'etiqueta
a estirons a les cerveses vítries.

Aconseguisc parlar amb
silencis i engolir tot allò que
em perfora per dins.

Però no em demanes que em trenque
a mitjes

Que et mire amb mesura,
que només amb un paraigues
frene la tempesta que duc a
la boca de l'estómac

Sempre és molt millor
el risc, deixar que
els deliciosos silencis
que ens empaiten
facen de mi un muntó
de tires de pape de periòdic
estripades
arrapades
desfetes

Els calfreds
no es senten a mitges
i tu, fas el tacte
electrostàtic i m'arranques la pell
sense pietat

Paper mullat

Música feta paper,
dança amb sinuoses pases
fins ser paraula.

Lletres pronunciades fetes so,
 desfent-se en melodies entrebancades
fins ser música.

Cartes humides,
frases sense dents,
buides de vida, de guerra,
cobertes de comoditat
i carents d'esclat.

Ara, les mirades
-estrictes armes
de revolta-
fullegen silencioses
les pàgines d'un llibre
que arrosega
un milió de vid(r)es en blanc
i només una escrita.

Els castells de fum
s'esvaeixen i confonen
amb els gasos molls
de l'aire -alè subtil-

els d'argila estàn
fets de foc, de
metralla, de record
i ràbia.