Hits

Del got al glop del glop a la sang, la sang al riu i del riu a la mar.

Buidant les llambordes dels carrers amagats al fons d'Alacant, vaig trobar el desig 
gastat, cansat, dins la metralla encara estampada als edificis.
Engolisc el seu patiment, escapçant-se a colp de ferro immortal.
Infectant la ferida, mutilant els membres.
L'ombra d'un escurçó que es desdibuixa quan a la nit, titelles d'aire ho impregnen tot, i somien mons nous imitant tot allò retransmès, compartit, televisat.

Mentrestant, el passat es mor, sota els cubs de gel que esquerden la música, i les llums que travessen carn inert al ritme de qualsevol èxit comercial.

Clímax

L'asfalt grinyola als carrers del temps. Les rajades de pols i calima viatgen, escapen sense saber-ho d'allà on han nascut. Suporten en silenciós captiveri el so de la caiguda del glaç. Aquest camí infinit dels icebergs cap al suïcidi era la condemna per desfer-se del passat.

- La meteorologia només és l'excusa que els canals televisius recepten per fer-nos creure en la previsibilitat dels dies -

Descendint per la boira, les lleganyes del buit fan de les vacances un escenari que es desfà. El xiuxiueig de les obres desfent-se en diàstoles. L'òxid torrat cavalca ones de sang que no s'aturen mai.

L'absurd de les fugides incompreses, els refugis de les arrels entre els cràters. Els fills de les pors que germinen sota la memòria i excaven caus on sempre és de nit.

Aferrar-se al reflex de les finestres, buscant en elles la lleugeresa que manca en els retrats intranscendents dels vianants.

Ara, submergit dins la llunyania, un port observa inert, la ciutat que flueix atrapada dins la fugida.

- Fulleja amb els ulls el trenc d'ones primigeni. -

Horitzó de successos

El vapor d'insomni
i el fum cremat, 
esculpien vertebres d'ocàs. 

Per sobre, la sang aïlla
dels llamps
i els ciments de coure 
encenen instants. 

Allà, on l'inert és cuir
i la vida fang.

Només sóc capaç de 
veure'm podrida o immortal.

-91W

M'aterrava la idea què el millor d'estar junts foren els buits, les solituds que, en contrast amb les llargues nits de companyia; podíem degustar, olorar, palpar en tota la seua esplendor. Els silencis tacats de reflexions i detalls d'imatges, dobles exposicions. De la mateixa manera que la lògica resideix en la por al colp i no al precipici, temia que allò que feia especial compartir-nos esdevinguera un tot. Sense cromatismes. Neutral.

Perquè no es troben a faltar els moments ni les persones ni les absències. Ens manca el deler de la nostàlgia, aquest èter que cobreix els records, la il·lusòria percepció que el pas del temps atorga a les llums que transcorren. És aquesta perfecció hologràfica cercada que només trobem resguardant-nos en el món hermètic de les superfícies interiors.

Carrils

No s'escriu el que passa, només mereixen ser lletra les incomptables variants d'una situació que ens assenyala amb el pes de la seua pròpia certesa. Les decisions mai preses ni compreses, la quantitat de realitat atrapada entre parpelleig i parpelleig.

El desig, el somni, les vides que són trànsit, atropelladament sorpreses pels semàfors intermitents.

Les línies de fum esculpides per brasers consumint la gola i els dies de les ànimes.

Grises.

Son.

Miratges

Daltabaix

L'altre dia, al parc, perduda, buscant. Vent, pols, foc i un banc. Sovint, la visió global i perifèrica que ens ofereixen la combinació de dos imatges bidimensionals superposades s'equivoca. Sovint, tractem de resumir, d'explicar, d'extraure la bala que s'amaga dins la carn amb perfecta subtilesa. Sovint, ens fan creure que allò mínim és un frau. Que res si no l'anàlisi representativa de l'esdevenir dels dies fa objectius els records.

L'altre dia, al parc, perduda, buscant. L'aigua, els núvols llefiscosos posseeixen les carpes de l'estany. Sovint, on no hi ha res, hi és tot. Sovint, les ombres dels passatgers de tren queden engabiades a l'andana. Les presons de vidre -invisibles i translúcides- marquen amb guix els tolls d'argent.

Si més no, la detallada forma amb què esculpim la vigília mai deixà d'ésser un miratge.

Desguàs

Les discontinuïtats que trenaven la sala de fotons i no-res, empaitaven les ombres. Clara mostra d'aquesta lluita ancestral, del trenc d'alba primigeni. Si més no, jo ho sentia així, l'atmosfera no era més que un conjunt de gasos molls que en algun moment indeterminat de la història del cosmos van decidir abocar-se al fracàs, deixar que la gravetat els engabiara. Els fusells que -silenciosos- carreguen el gallet des de l'aixeta són culpables del goteig incesant de les clavegueres.
                         Brutes, oxidades, farcides de carn podrida i restes d'éssers.
 Tota la circumstància donava a la ciutat l'alè definitiu, necessari, obsessiu, viciós, redundant, endògen.  Era la condemna expulsada dia i nit per les fàbriques.

AnCoratge

L'estampa nuvolesca dóna al passatge dels dies un reflex nacrat d'erotisme salvatge i pacient. Les finestres restringeixen atrafegades el desig triàsic de blocs carnis amb ulleres. Tracten d'atrapar la boira. Engeguen milers de televisors monocroms que no són capaços d'acceptar el transcurs dels segles condicionats pel silici.

Tot i aquest esdevenir fora del nostre abast, les rosques i molls que grinyolen per dins, aprofiten qualsevol entrebanc per reprendre l'albiratge d'esquerdes silencioses. 

La subhasta acabarà quan deixen de buscar-se a les palpentes els circs d'argent i tenebres.

Entret(r)ens

Penjada al buit, només separada de la caiguda per les rajoles i el formigó que formaven l'esquelet del balcó. Les hores li passaven sobre el crani, els canvis del nivell freàtic feien més nítids els plecs de les seues mans. Els dits agafaven amb força uns vells prismàtics negres. Entre parpellada i parpellada, les seues pupil·les guaitaven qui sap què amb neguit. Periòdicament feia colpets a terra amb el taló de les sabates, que tractaven d'imitar alguna cançó d'algun concert passat.

Al voltant de l'edifici de 5 alçades -on existia- s'havia format boira nerviosa. El misteri feia que a poc a poc els veïns l'espiaren d'amagat protegits per les persianes. Pel forat de les escales es distingia el rumor llunyà dels comentaris habituals. L'avorriment i l'exuberància temporal característica de les vacances va conduir-la a engegar aquell vell projecte que tantes vegades havia deixat de banda al calaix de la tauleta de nit.

Una caixa de mistos, un calidoscopi i un vell paquet de tabac àrab suraven d'un costat a l'altre del seu cervell. Apegaloses, empastifaven la resta de pensaments i obligacions que havia acumulat durant les darreres setmanes de fugida.

Voltatge

Pas a pas, colp a colp, glop a glop. Ens buscàvem amb l'ull de l'huracà que s'amaga a l'envés dels dits. A tentines, la foscor obria portes d'edificis abandonats, d'abismes submarins, d'anells d'asteroides. Sabem del cert que sense mancança no hi ha plenitud, que sense la diferència de potencial ens quedaríem sense el dibuix elèctric que tantes nits estampava els gemecs dels vidres.

Tornar a sopar el gust de les espurnes que iluminàven els llançols sense cremar-los. Llançar-nos a trencar les ones, a ser la nit entre interiors, a fer el tacte electrostàtic.

No fa falta somiar. Escriurem llampecs de pell sobre la tempesta.

Χάρων

Els desperfectes habituals badallen imprecisos. Engrunes dispersades pel món físic.
Potser són l'única cosa que existeix, donen cohesió numèrica a les successions artificials que segle rere segle han colonitzat i fagocitat tots els intents atòmics d'ésser salvatges. Tracten de guanyar-li terreny al fàstic, al càstig, a la cadena perpètua, al control venut i televisat, a les pallisses a comissaria, les vexacions misògines i al bulling. Desencaixen les frases sepultades, inintel·ligibles i rehenes de les quadrícules. Són l'anonimat, l'accés restringit i les improvisacions anul·lades per decret. Són la lluita contra la por, la realitat, l'espai-temps contra el buit, l'espectre extint.

Fins i tot la percepció en si mateixa és defecte, l'ensopeg amb el món és tan únic com sistemes oberts hi ha. Balls entròpics, termoquímics i exclusius. Cada flux d'energia soterra cristalls carbonatats, adrenalina, pigments, espores, fum.

Corrents alterns, titelles quàntiques s'alliberen de l'acotada arbitrarietat d'un món que es congela dins les flames. No confonguem l'atzar imposat, els murs que pedra a pedra cimentem. Les pors, necessàriament en combat amb el neguit de vida, d'aprendre, el vici d'existir.

Si ens guanyen la guerra, serem inèrcia.

Ingràvids

Es va fer fosc i les ones mossegaven la línia de costa dins la nit. Ningú coneixia aquell so com nosaltres. La mar ens va engolir sense tocar-nos i sota un cel de mistos vam recollir-nos les deixalles.

A deshora, els silencis anaven esculpint temples, imperis.

Ens travessaven les vertebres.

Aquella veu del nord, va encendre tots els fars del Mediterrani i em va canviar els pulmons per brànquies, les mans per ales, les òrbites per galàxies. 

Nàufrags

Quan es feia fosc, durant aquells anys de sol i sal, acostumàvem a trencar-nos amb les ones. Evitàvem que les lleis físiques compliren les seues obligacions i desfèiem els nucs que l'aire anava trenant-li lentament a l'aigua.
L'esquitx humit, sang color coure a la cara,
reflex lluent dels resquills de nacre,
que gustosament ens estripaven els dits dels peus.
Dolç dolor intersticial que ens unia amb la platja.

Els solsticis estivals, que tornen com la mar de fons, silenciosa i fosca mà que et segresta fins al ventre de l'oceà. Amb ells, es desperten les nits a la gespa sopant-nos Arquimedes i cercant dins la negra nit paraules, anys llum.

Ara en canvi, som nàufrags de llençols i ones policromàtiques sobre la pell. Som tinta i blues, pataques amb all-i-oli i cançons improvisades al parc. Som tot i res, som aquella caixa de la llum de formigó, i la porta de fusta fosca superposada. Som aquella fàbrica de nosequè que no existeix, l'aigua bullent, la llet d'ametlla amb malta i les carreres sota aquell túnel de paper.