Inventari

El reconeixement de l'individu propi com a tal, amb tots els seus accessoris i decoració. Sense deixar-nos res, amb els batecs a deshora i els clots, els forats i les carències.

Les mirades mudes, els nucs i els cabdells de fils desordenats, les pells instantànies i salades. Més enllà de les pestanyes i els humors vitris, al fons, al fons. Allà on els desitjos estan coberts de pelusses de les que pengen els forats dels calcetins.

Allà és on acaben tots els encenedors que perdem quan marxa el sol.

Redempció

Fatigada, buscava el cim trencat d'aquell penya-segat a recer de les ones. O potser no era el cim el que tractava de fer meu, sinó el cansament, l'angoixa del Sol de migdia bullint-me la pell. I el crit ensordidor de les xitxarres omplint-me el crani, creuant-me els timpans sense demanar permís. Cada crit artròpode escopia fora de mi aquelles nits salvatges d'improvisació i música de fons, mullava les flames d'aquells còctels Molotov dels que parlaves. Bevien d'aquell neguit íntim que ens feia desaparèixer de sobte. Eren capaços de rosegar la pols que cobreix els senyals de tràfic i omplir les carreteres d'ombres i sobretot, aconseguien que no m'ho qüestionara tot, com de costum.

Realment, no esperava que el so emès per unes quantes desenes d'invertebrats canviés la periodicitat de les crisis existencials, que cada cert temps em perseguien sense frens costa avall (o amunt en aquest cas). Condicionant les activitats quotidianes: desenfocant les hores d'estudi, condemnant les tasques de casa a anar molt més enllà. Cada minut s'eixamplava fins horitzons ficticis damunt del sofà, entre els fils dels estenedors i als calaixos de l'armari. Fins i tot si miraves l'espill des de l'angle adequat podies trobar-los murmurant els perquès dels quals som esclaus.

A vegades, la pluja plena de gotelé les teules i els terrats d'Alacant, i les finestres s'entelen a les cases on desconeguts beuen cervesa i llepen amb delicadesa la pega de l'OCB. A vegades, ens oblidem que són els actes invisibles i discrets els que donen sentit a tot aquest desconcert.

Abans i ara

No vull tornar a escriure't els diumenges.

Deixa de desordenar les fulles dels arbres que trenquen el cel per la finestra. Deixa d'explotar-me la ment els diumenges i de tenir les pupil·les tan fosques.

Deixa de trencar-me tot el que havia establert amb la teva absència, tan necessària i imposada.

Perquè si no les pàgines són de plom i la pintura d'àcid i les faroles canvien la seua llum i la lluna es tapa els cràters.

I jo em perdo en l'asfalt que trepitges, la circumferència dels neumàtics i l'olor de gasoil.

Absència

 Què he de fer
 perquè deixen
 de cre mar me
les guspires que em mosseguen les genives.
 Talls culpables,
 fills de les paraules
 que em vaig guardar cor endins.

 I em van deixar sense dents
 sense veu
 sense gust
 sense vers

 I em van condemnar a les ombres
al recer salvatge del desconcert
sense veu
sense gust
sense vers

 Sense tu.

Només no res

Ser feliç amb felicitats alienes, igual que les llums del port en la llunyania, acaronen el mar sense sentir-lo. Només la prespectiva fa que es fonguen i semblen un. La foscor, la nit, les ombres movent-se sobre els edificis, les finestres amb insomni rentant-se les lleganyes i el soroll de fons de mil veus vivint altres vides, en un altre plànol real. I jo allà, tan lluny i prop de tu com les llums del mar, com les ombres dels edificis i els gats que apareixen i desapareixen de les escales infinites d'aquell carreró amagat. Em conforme amb això, amb el mal a les cames i pujar al castell a mitja nit i les converses amb els peus penjant al buit, i les frases a les parets i els barris màgics d'Alacant. Perquè aquesta corrent alterna és la que mata i dona vida, per la que mereix la pena cada un d'aquests segons, mesos, anys, gossos i mosques, morts, vides, penes i amors que caminen pels carrers.

0.1

Amanecía diferente sobre la silueta recortada de las dos islas que conseguían verse desde aquella arenosa costa mediterránea. Las cumbres de roca solo permitían que pequeños haces de luz se colaran y acabaran serpenteando sobre la superficie marina. De todas formas las olas ya presagiaban aquello que el Sol aún ocultaba. La espuma gritaba el nombre de aquel pescador varado, verde, volátil cuya piel ya arañaban los cangrejos ermitaños y alguna medusa despistada. El espacio-tiempo, cíclico, hace que todo termine donde empieza, nadie escapa al eterno retorno. Inevitablemente, él no iba a ser menos y su barba áspera y gris empezaba a formar parte del ambiente intersicial. -

Allunatge

No érem res més que el trencadís miserable d'allò que els baixos dels pantalons havien anat recollint de terra durant els darrers anys. Per això no em va sorprendre aquesta distància ilusoria. Però entendre no ha sigut mai sinònim d'acceptar, i maleïsc cada nit al cuplable d'aquesta diferència irreductible. Jo sabia que en el fons d'aquells ulls foscos s'amagava una infinitat d'arrels entrecreuades cobrint-ho tot, buscant eixa serenitat enfonsada en l'abisme. Van fer falta tantes lletres fora de lloc per arribar a teixir paraules que els dos forem capaços de definir, que em vaig perdre en les teues pors, les teues metodologies i aquesta màgia calculadora que et defineix. En les teues pases exactes i els radis giratoris de la teua bicicleta. Aquesta por innegociable, aquella reixa d'aram gris que t'apropa i t'allunya dels teus desitjos més profunds. De somriure't i ser capaç de mirar-te a les pupiles més de tres segons sense que em menges per dins. De dir-te tot allò que es va quedar tancat a aquell pis del carrer França.

XXX

Un click indiferente, una X que no es de porno, la desesperación traducida a 5 millones de píxeles y un contraste de colores que no aparece. Las pantallas absorbentes y mi mente a la espera de nosequé , una sombra, el reflejo de los lápices moviéndose al ritmo de los dedos que los sujetan. Y de fondo unos dedos amarillentos alimentando de miseria unos labios sabor a humo. Indefinidos, artículos articulados premeditadamente que solo buscan ocultar lo evidente. La personalización escondida y subordinada por fuerza al resto de objetos que ocupan la sala.

X

Por rebentar la rutina, dejar los hábitos en ruina, derrotar lo preestablecido y dejarle vía libre a lo inesperado, esa improvisación magnética llena de tierra y ondas sonoras. Eso va a ser lo que recuerdes cuando tengas canas, lo que hiciste los días que te saliste de la norma y sucedieron cosas inimaginables. Echarás de menos la vibración de las cuerdas de guitarra a las cinco de la mañana y esa voz desgastada que las envolvía. Revisarás una y otra vez la fricción de la ropa acompasada y el bombo y caja de fondo. Incluso habrá cambiado la composición de la tela que construye tu tienda de campaña, porque aunque la laves, el sudor se va, pero la imágen de su cuerpo desnudo seguirá apantallando el saco de dormir y la sensación de frío los domingos. Pero lo peor de todo es que la noche sucederá inexorablemente cada día y cuando mires al cielo se mezclarán todas aquellas palabras con el humo interestelar que nos llevó tan lejos, hacia analogías surealistas reflejadas en retinas oscuras. Aquellas lenguas de esparto, cazalla y vicio recorrerán todo tu sistema límbico y no te dejaran dormir, tanto si estás acompañado como si no.

Mornings

Pasos torpes, adormecidos aún, con las plantas de los pies gélidas por ir por casa sin zapatillas. Siempre igual, hay cosas que no cambian. Interruptor, puerta, grifo, toalla, espejo y pasta de dientes. Todo es tremendamente sucesivo por la mañana, como la luz entrecortada apuñalando la persiana. La realidad aprovecha este margen temporal para ofrecernos lo mejor de sí misma, el mundo inconexo de los reflejos, las sombras, lo bidimensional en lo que nadie se fija. Las esquinas de las mesas o las cajas de aire acondicionado de las fachadas viejas, podridas. Las bocas de las tuberías que, inalterables, esperan que alguien vaya a darles de comer. Es entonces y solo entonces cuando las proyecciones de los árboles en las paredes de ladrillo se atreven a entablar conversación con las caras capaces de mirarles a los ojos.

Bugs

Puntos radiantes, iónicos, reflectantes, insólitos ahí arriba. Pero si no los miras, no los ves, como todo. El problema es ese, que muchos se olvidan de mirar, de cómo mirar o de hacia donde mirar y otros creen que ni siquiera pueden mirar. Conocer mejor el sonido que hace el aparato de aire acondicionado que el de una corriente de agua montaña abajo. Así vivimos ahora, sumergidos y saturados de lo gris en lugar de lo azul y lo verde, preocupándonos de esta o aquella factura, de la vida de fantasmas holográficos plasmados en pantallas. Y luego llegas a casa y te sientes igual solo a pesar de tener a tu familia a una pared de distancia. Así es como funcionan las cosas. Change your mind and you can change your life. Esos bichos que recorren las visceras por dentro, haciendo "click", "click" con sus patitas arriba y abajo y que tu matas a zapatazos o con spray tóxico. Pero cuando pisas una, aparecen otras dos y al pisar estas dos otras cuatro, y así sucesivamente hasta que al final sus antenas asoman por el lagrimal y los agujeros de las orejas. Te perforan el tímpano y te hacen cosquillas en la lengua. Y no te dejan pensar en otra cosa. Son emociones fractales que se multiplican en espiral, hacia adentro. Hasta tú tejes teoremas poco elaborados y ficticios. Con muchos puntos y comas pero ningun punto ni ninguna coma. Haces bailar las palabras como te da la gana, igual que con los pinceles, este color o el otro, no van a cambiar nada, pero lo visual se queda. Ese es el problema.