A B C D

Per molt que corre,

el temps no apaga la matinada.

Som pells de cera,

foc i coure

de l'endemà i la nit passada

Els ciris de cerimònia

cremant,

vetllant per retalls d' escòria

-allò que deguerem enterrar

abans que la llum esvaisca el que vam pregar-

Per molt que corre,

no apaga la matinada el temps,

enderroca a colp d'oblit

cançons de fons, pelis,

actors pretèrits i butacons,

vesprades llargues i amors bèlics

Tanca a colp de runes les parets.

Ens fa sutge les pupil•les.

Érem carn i alè de desconeguts,

fingint vides que mai hem viscut

Incendis

Assumim el temps que passa
-i no es deté-
el regalim abrupte
salvatge, 
conscient 
del que vam ser.
Esdevé un mar,
un ample delta sense horitzó,
una costa de pau
envoltada de dunes de cendra.

No, ja no queden espurnes
meandres de flames
que engalanen amb calor 
les venes,
els fusells d'ossos dels abismes interiors.

Aquest cadàver de foguera 
-que si bufa el vent, 
per un segon ens cega-
serà el llit de dies millors
matalàs de noves fonts.
Alimentarà el cor de noves emocions.

Per tu, 
per mi,
pels dos.

Monstres

Em llime les vísceres,

 les polisc, 

S'astellen els ossos, 

se'm trenca l'estómac en cent mil resquills. 

Cosisc els ventricles, 

clavant amb reiteració l'agulla. 

Tota una carnisseria, sang brodada. 

Servisc en un plat les venes

 que han quedat sense teixir,

 me les bec, 

que la culpa torne dins.

 Sobrevivim de l'escarni i la destrucció

 el jo pel jo,

 del vòmit sense sentit, 

a crits,

 dels dimonis que créiem morts però només estaven adormits. 

El riure queferós dels morts

 penjats dels pulmóns

 els ha despertat.

 Els ulls en blanc, els camals pixats, la panxa plena i el coll ofegat. 

Allà, penjats, penjats. 

Ballant amb el vent, estampant-se els uns amb els altres, 

distrets. 

Segon apart

Segon apart, versos de després
Te'n vas i em deixes ancorada en el no res
Tot els silencis i els llançols desfets
Amb el cor humit i el teu nom entre esbarzers
Que jo no vull ser dependent
Dels nostres polvos, del teu cor latent
Que la vida sona a jazz
I per molt que improvisem
Ja no ens cap al matalàss

Però tu saps de fer música l'asfalt,
De no rallar-se i oblidar el que ens fa mal
Que aquests buits existencials
No són altra cosa que inseguretat
De l'herència que ens imposa el patriarcat

Busque pels carres els quilòmetres desfets que se'm claven com astelles dins la pell, l'iris de sutge que em feia ejacular, omplint de lluernes les negres nits d'asfalt.
Enyore els teus satèŀlits que
Al mirar-me m'acabaven mutilant, desfent-nos en centmil complicitats
Simulant la inèxistencia de tota autoritat
Congelant la sang, jugant a ser inmorals

Intro-in-speccions

Abraço amb intermitència les contradiccions, que canvien com forçades per les fases de la lluna
Em desconec encara, després d'un llarg periode de calma. Cap mar tranquil va fer expert un mariner.
Em pregunte on estàn els límits que circumscriuen les esperes, aquest buit insalvable entre la paciència i la creença cega, ignorant.
El desmantellament dels mites apresos en la infància, fets esquirles una i altra volta.
Però la carn no canvia mai la seua complexitat i per molt que els dies es succeïsquen continua esgarrant-se a cada carícia dels trossos d'espill.
La tos nerviosa marxa i l'insomni queda, vestigial, empastrant les hores com el quitrà.
Ofega, qüestiona, talla, mossega

Artròpodes urbans

Els camions de fem acudixen puntuals a la seua cita noctàmbula. Arrepleguen les restes i desfets, l'ultraconsum i el desgasts de matèria innecessaria. Agafen els membres mutilats dels veïns alienats que busquen dia rere dia el sentit de la vida dins els envasos de poliuretà. Ara són ells els plastificats.
Entre el cúmul abstracte de fruita podrida i llandes es desdibuixa un reflex de nacre avinagrat, dos cucaraxes que, amb moviments frenètics tracten de perpetuar la seua espècie. Sense preguntar-se el per què ni fer cas a l'olor a femta del seu voltant. Sense roba ni exoesqulet, es palpen amb les antenes i aprenen a força d'instint a trobar-se dins la merda. Recorden (o creuen que ho fan) aquelles carreres fugint de graneres i sabates d'anar per casa, les nits esquivant els dispars de Cucal i la llum cega de les làmpares.
Demà, tornaràn a la claveguera, aïllades, al marge, distants, properes als suburbis i a les aigües fecals fins que es troben a algú fumigant.

Topografies

Les ombres només ofeguen quan són desdibuixades. Per això, amb cura, recórrec la nit, gustosament mesurant cada foscor escolpida pels fanals de la urbe. Amb calma, cartografie els silencis i les pors, per tancar-les dins gràfiques i llibres, encenent flames rupestres dins la  caverna .  Aconseguir acaronar-me a fosques, sense perdre'm per les superficies interiors, i desfer els condemnats que em penjen com pèndols de les costelles, i aprendre'm de memòria la posició exacta de les estalactites i el goteig que les escolpix. Escrutar-ho tot, dibuixar a les palpentes tots els arquers del món, i ensenyar als búfals a embestir-los en lloc de fugir.

Reflex d'espera

         
       Bussejo dins la brisa silenciosa, i     em  perc entre escates d'estels,
Impulsos, corrents, cavalgo els     descampats d'un foc fet d'inerts.

       I recorde amb ànsia la primera volta que et vaig vore, de casualitat, al vèrtex on es troben els cantons
Amb eixos ulls lluents penjats, de gat
I la maranya negra inmensa que et cobreix el cap tan ple de paraules i trascendentalitas, gens pràctiques però que fan de viure una experiència un poc menys banal

     I esbossant cada detall, vaig guardant- me totes, totes les ganes dins el cabàs d'espart, per anar deixant-les caure amb subtilesa i trellat. Per que es confonguen amb les diàspores seques que els arbres ja han sembrat.

Desgast de gat

Les nits com avui els gats sonàmbuls

surten a arrapar el cel, 

a desgastar d'asfalt estels 

Depressa depressa,

hui que la foscor arriba tard

amb ganes de deixar-se morir

 al recer de la mar

L'ombra de la lluna projectada

sobre els felins ullals

i els miols salvatges

d'haver caigut tractant de ser inmortal

Com ells, jo marxaré  qualsevol vesprada

quan el dia ja no es faça llarg

amb l'ombra clara i el foc descalç

entre el gemec de les goteres

de brea d'algun malalt

Potser fugint, ressentida,

recordant les cendres del que em vaig fumar

I els ulls llargs

desde les teulades, llunyans

em cridaràn, silenciosos: tia, t'ho vam avisar

Dies solis

Signar el periode refractari
dins els teus llavis.
Parlàvem i somiàvem
com si fórem savis,
escapant del nostres cossos,
cosint-nos les ferides a mossos

Surquem la mar, creuem continents
oblidant-nos resquills de vida
dins els llibres que tenim pendents.
Som guerrillers, brigadistes sense mida

Els diumenges que tu i jo fugim,
viatgem a Cuba,
construim les barricades al meu llit,

Deixa't les maletes
tornarem amb les corrents
com distretes orenetes

Manual del suïcida

Jo, amb mi
i ningú més

Jo, amb mi
m'estimo, m'estimo

Jo, amb mi
i la profunditat
de cada respiració

Jo, amb mi
i el batec rítmic
d'un cor que pensa acompanyar-me tota la vida -sense demanar res a canvi-

Jo, amb mi
i el rebombori cec
que trontolla incesant entre els pulmons i la gola

Jo, amb mi
m'estimo, m'estimo
o almenys ho fingisc

Jo, amb mi
i el soroll salvatge de les entranyes

NO CALLA

Jo, dins l'inmens sarau

NO CALLA

Jo, fent un nuc:
una volta, una altra i un altra

NO CALLA

Jo, i el silenci
que m'ha sentenciat

Jo, el silenci i tots els penjats
pèndols de costelles.

Els seus tolls de sang
són la sava de l'olivera que vas plantar

Ja no escolto
l'eco dels crits
dins la caixa toràcica

L'espera de Caront

Surant sobre la boira
les hores corren cap enrere
el sostre té gust salat.
L'estúpid gotelé
esmicola queferós
les preguntes que no comprenc.
I jo, cabuda i absurda
sempre li les recite.

Recite i espere
buscant dins la nit
una barca a la deriva
escorar-la
i fer-me Estigia.

Te la devia

Aquell dia i la seua llum
-groguenca, subtil i clara-
componien i donaven volum
l'Estrasburg del mapa

Entre els records de monuments,
el riu, els absurds edificis
freqüentats per inerts
ens la vam trobar, coberta de desfici

Asseguda, només un moment,
envoltada d'ossos i pell
en l'esglaó d'un cinema pendent
amagada sota un vestit vell

Absorta, deixada, pendent,
pendent,
p e n d e n t,
En la seua boca,
genives trencades i al fons un tren.

A certa hora,
descobrisc aquesta llum dins les faroles 
i escolte
com una remor
aquella rodamón 
que  cantava  cançons del Cohen

La petite mort

L'espera i la tempesta

les vesprades que passem 

suspesos en l'atmosfera

prop del sostre

Desfent-nos els desastres

encenent fogueres,

soterrant cadàvers

esculpint mausoleus

i palaus de marbre

Dibuixant amb fang

escrivint gemecs

deixant-nos la vida i la sang

en un esclat immens

Sobre molls i llençols

molts silencis

i un rellotge mort.

Els versos de després

l'espai cobert de sufocant alè

les mans fent carreres sobre els plecs

i les ungles arrapant-te el gel.

Esmenes

Sóc capaç d'acceptar
la moderació imposada
i algunes de les absurdes
convencionalitats socials

Sóc capaç de no creuar
els passos de zebra només xafant
les línies blanques
o fins i tot de no llevar-li l'etiqueta
a estirons a les cerveses vítries.

Aconseguisc parlar amb
silencis i engolir tot allò que
em perfora per dins.

Però no em demanes que em trenque
a mitjes

Que et mire amb mesura,
que només amb un paraigues
frene la tempesta que duc a
la boca de l'estómac

Sempre és molt millor
el risc, deixar que
els deliciosos silencis
que ens empaiten
facen de mi un muntó
de tires de pape de periòdic
estripades
arrapades
desfetes

Els calfreds
no es senten a mitges
i tu, fas el tacte
electrostàtic i m'arranques la pell
sense pietat

Paper mullat

Música feta paper,
dança amb sinuoses pases
fins ser paraula.

Lletres pronunciades fetes so,
 desfent-se en melodies entrebancades
fins ser música.

Cartes humides,
frases sense dents,
buides de vida, de guerra,
cobertes de comoditat
i carents d'esclat.

Ara, les mirades
-estrictes armes
de revolta-
fullegen silencioses
les pàgines d'un llibre
que arrosega
un milió de vid(r)es en blanc
i només una escrita.

Els castells de fum
s'esvaeixen i confonen
amb els gasos molls
de l'aire -alè subtil-

els d'argila estàn
fets de foc, de
metralla, de record
i ràbia.

Ahir com avui

Avui navego per la vora de les sendes,
saltant pedres, fent equilibris.
Faig camí, i recórrec amb
els dits la silueta difosa
d'allò que vam viure.

Em despulle a arraps
i em desfaig en retalls de roba vella,
en draps.

Avui tanque els ulls i escolte
com les ungles m'estripen per
dins i gota a gota
brollen les vísceres i les
lletres arraconades.

Avui, recorde el regust a vòmit
que deixen les decisions
calculades, acceptades, permeses

Avui, com la cendra
en treva amb el foc
respire, silenciosa,
les flames que engolixen
els troncs que deixàrem per cremar.

Però demà em faré un refugi
amb les pedres
el fum,
la bilis i la pell

Perquè el gebre
no em grave el teu nom
als artells.
Perquè es fonga
i siga pols
i s'amague dins el bosc.

Aixades

Els plecs són revolta, els cossos no només camps de batalla, sino eines per batallar pels camps, per la terra -erma i craquejada-. Doblar l'esquena només per llaurar el camp, per germinar allò que ens alimenta el cos i la ment.
Per a la resta, el cap ben alt i cap endavant amb espenta. Quan més lluny posem els ulls més profundes han de ser les arrels. Hem d'aprendre a esposar-nos els turmells a l'herba i així, entendre els núvols com s'enten el fang i l'argila roja de les serres, dels origens. I així, mai més confondre precipicis amb marjals.

Dissidència

La nit allotja i proveeix a aquells que de dia somiem altres estructures.
Aguaitem a l'ombra del Sol picant el moment clau per palpar l'esquerda que permetrà
trencar-ho tot.
Als carrers del temps, el trànsit es fa impossible.
 El pas dels anys s'ofega 
dins els reguers de sang que s'infiltren entre les llambordes
-aquestes que de nit escopim amb ànsia i ràbia a la soga que ens penja del coll
des d'abans
de nàixer,
a les desobedients-

Bokeh

A voltes em pregunte per què només amb els peus penjats a l'abisme sóc capaç de distingir, siluetar.
Unir l'escòria de punts caòtics i dispersos que conformen allò que anomenem sentir-se-vius. 
O sentir, a seques.
És com estar empresonada en el just instant en el qual els semàfors passen de groc a roig, dins el parpelleig dels neons que crepiten als antics cartells dels cines de barri.

Però el pitjor és la resposta: el dubte. Negligència indeterminista que confon, ens fa palíndroms i ens dilueixen.
Per por. Per fugida.

Que fàcil seria tot si la gravetat fos capaç de posar aquests punts en òrbita, a la distància focal justa per definir les poques frases que semblen escrites en llatí.