Em perdo dins les cartografies frenètiques i itinerants d'aquesta nit continuada, d'aquest "fos a negre" que suposa viure en aquest segle tan ràpid, tan disgregat, tan divergent, digerit per les mosques. No trobo la llegenda dels mapes que desdibuixen i esborronen els perfils dels carrerons que es trenquen en cantonades, en boques de clavegueram camí al desconeixement. Aquests temps en què els calendaris provenen d'un bosc talat, d'una fàbrica amb dissolvents i vapors perjudicials, de mans esclaves, mans de treballadores que no tenen forces per a pensar en tot aquest fang. Total, només perquè no se'ns oblide què fer dels dies i no recordem que la vacuïtat ens fa closques de closques, mediocritat atrapada en vides que esdevenen una llista de segons, un rellotge sense manetes, sense horaris, sense continu espai-temps. Un disgregat d'àncores en letargia sobre els fons arenosos i el filtre verdós que les separa ompli l'aigua amb una dissolució de silenci i soroll blanc.
Assenyalades de manera premeditada amb llums de neó, les coordenades de tots els salons del món localitzen els televisors ara encesos. Retransmeten un milió de papers d'alumini arrugats, cintes transportadores, la pluja enmig del tràfic, documentals sobre les panderoles que ara són ames i senyores l'asfalt, dels magatzems de menjar ràpid, dels llençols dels bordells. I ens venen una alegria famèlica a totes hores, que empastra els ulls amb mel mesclada amb sang, amb el gust que fan les dents quan se't rebenten dins la boca, una pasta granulosa d'ossos i carn, de tu mateixa. De tota la humanitat descomponent-se a la vegada al si d'un tren sense frens, d'una locomotora que deixa rastre de petroli al seu pas i vomita gasos d'efecte hivernacle pels narius. I a les vies, sent obstacle d'aquesta línia discontínua feta de raïls sense retorn, el cos encara viu de tot allò en què creus, la ràbia convulsa, la porta al món, el motor de canvi, la resistència agonitzant, les ungles esquerdades que arrapen aquest bloc de ciment que ens sepulta.
